dimecres, 27 de setembre del 2017

DE LLEGIR

 
S’acosta el dia del llibre i algú, indiscretament, em formula una pregunta: “Quin llibre em recomanes en valencià? Fa temps que no llig un llibre a plaer, que m’enganxe”. Quina pregunta, quina responsabilitat! I jo, d'immediat, li responc: “LLIG, LLIG el que siga, on siga i de qui siga, però LLIG”. Com si d’eixa manera  pretenguera en un segon salvar la humanitat. Segurament una resposta massa ràpida, gens meditada, amb poc arguments per defensar en eixe precís instant la importància del fet de llegir. Ja veus, un acte tan pur, tan natural i lliure, que no necessita raons, però tan necessari...

En temps de fam i misèries, llegir no té preu. Llegir alimenta, ompli l’ésser de saviesa, d’imaginació, de bons propòsits. Això em va ocórrer a mi, ja fa temps, quan descobrí El Petit Príncep. Crec que va ser el primer llibre de la meua vida com a lectora i el recorde amb tendresa: “Totes les persones grans han sigut petites al principi”. Sí, així és la vida: guanyar experiència al temps, l’experiència, que fa savis. Igual que llegir.


La vida no té sentit sense paraules: buidor i soledat, sense més. Com en les pel·lícules on només hi resta un supervivent i no sap cap on anar ni amb qui parlar... Què hi faríeu, vosaltres, si fóreu els únics supervivents en un món desolat i desert, sense altra companyia que, per exemple, els llibres? Jo, probablement, els llegiria, i intentaria reconstruir el món, però amb paraules, i seria el més paregut a Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. Potser.

Que teniu, mal de cap, mal de panxa, mal d’amors? Doncs llegiu i cureu-vos-en. Llegiu, perquè en els temps que vivim, un llibre és com un antídot contra el dolor, la millor medicina espiritual, no per a “matar el temps”, perquè el temps (que jo sàpiga) no cal matar-lo, sinó que és viu, al vostre abast. Carpe diem. Cal gaudir-lo i aprofitar-lo. Només cal (es)collir un bon llibre, com una flor al jardí. Com en un jardí de paraules.
Així com qui contempla el Jardí de les delícies, o com qui camina Vora el barranc dels Algadins; o com qui entra en un cementeri silenciós i aparentment buit, així a vegades no llig (sí, ho reconec, a vegades), sinó que simplement trobe el gust d’endinsar-me en una biblioteca (del grec βιβλιοθήκη, composta per βιβλίον ('biblíon' «llibre») i θήκη ('théke' «armari, caixa»). Què faríem sense el grec?- com diu Jaume Cabré a l’última novel·la Jo confesso: “No podríem abastar les grans tragèdies de la humanitat”.

 
El fet és que una biblioteca és un lloc sagrat, (creeu-me si mai hi haveu entrat) on es guarden llibres, i és preciós observar-los i imaginar les mil i una històries que s’amaguen allà dintre. Hi trobareu històries com les que s’inventava Xahrazad per al seu sultà en Les Mil i una nit, (històries per a no dormir), o els viatges d’Ulisses cap a Ítaca (després de la guerra de Troia). Quina Odissea!



 


El cas és que és bo llegir. I rellegir. Ja ho deia Joan Fuster: “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”. No acabem de ser persones completes fins que no hem llegit un llibre (o dos, o cinc-cents, els que siguen). Dels tres propòsits que diuen que has de fer en la vida jo ja n’he sigut fidel a dos: plantar un arbre i tenir un fill. Perquè això d’escriure un llibre són paraules majors! Trobe que són tres accions d’allò més transcendentals que cal anar a pams, com en la Creació: primer el cel, la terra i les estrelles, i després... a poc a poc. Tot és qüestió de temps... i de lectura.
 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada